El clima mediterrani és una varietat del clima subtropical (en el clima mediterrani típic), o del clima temperat (en el clima mediterrani continentalitzat) que es caracteritza pels seus hiverns temperats; i els estius secs i calorosos. El nom ho rep de la Conca del Mediterrani, àrea on és típic aquest clima, però també és present en altres zones del planeta a l'oest dels continents. Es caracteritza per tenir una pluviositat irregular durant tot l'any (de 200 a 1.000 mm), amb temperatures suaus a l'estiu i un període més o menys llarg de gelades a l'hivern. La vegetació resultant és arbòria de tipus perennifoli principalment amb arbres relativament baixos i estrats herbacis i arbustius.
El clima mediterrani també és un clima amb pluges estacionals. Però la seva distribució és la inversa a la del clima tropical. No plou gaire a l'estiu, el que genera un gran estrès hídric. D'altra banda, als mesos d'hivern hi pot arribar a gelar. Les precipitacions anuals són intermèdies entre les dels climes temperat i tropical i les del clima subtropical (oscil·len entre els 200 (Alexandria) i 1.000 (Gènova) mm generalment). Així doncs, el clima mediterrani és una barreja de clima temperat amb característiques tropicals, cosa que l'enriqueix d'elements de la flora d'ambdues latituds. Té un estrat arbustiu, lianoide i de gramínies molt desenvolupat, d'herència tropical, que enriqueix el bosc i ho fa atapeït i a vegades fins i tot impenetrable. El fullatge de la majoria dels arbres i arbustos roman a la planta tot l'any, estalviant així una excessiva producció de material vegetal, molt costosa de fer. Les defenses contra els herbívors poden ser de tipus físic (fulles esclerofil·les, és a dir, dures i resistents a la deshidratació, agullons, pubescència), químic (fulles aromàtiques, pestilent o verinoses), o biològic (secreten substàncies per alimentar a petits insectes depredadors que mantenen lliure de plagues a la planta). Són estratègies desconegudes en el món temperat, i que barregen les del món tropical humit (fulles perennes) i sec (fulles xeromorfes, espinoses, aromàtiques, atraients per a les formigues).
Les denominacions típiques de les formacions resultants són el garrigar a la Mediterrània, el chaparral a Califòrnia o el fynbos a Sud-àfrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada