Clima Alpí

El clima alpí correspon a les característiques climàtiques dels territoris situats per sobre de la línia superior de vegetació arbòria.
En general la taxa adiabàtica de l'aire, que tendeix a expandir-se i disminuir la seva temperatura amb l'increment de l'altitud, explica la baixada de les temperatures.
A latituds mitjanes es consideren alta muntanya a partir d'una altitud entre 1.200 i 2000 m. En general l'alta muntanya comença allà on ja no es pot practicar l'agricultura (per manca de calor estival)i on no hi ha hàbitats humans permanents.
El clima de muntanya és un tipus de clima de caràcter azonal, és a dir, present en qualsevol latitud en llocs amb una altitud notablement superior al territori que l'envolta.
A la península Ibèrica es considera a partir de 600 o 800 metres que comença la muntanya mitjana i a partir de 1500 l'alta muntanya encara que el límit on creixen els arbres se situa a uns 2200 metres.
En cadascuna de les zones climàtiques mundials, els règims tèrmics i pluviomètrics del medi muntanyenc són pròxims al de les planes veïnes, però les temperatures són més baixes, i les precipitacions augmenten, com a mínim, fins a una determinada altitud. L'exposició i el relleu aporten canvis importants.
La pressió atmosfèrica i la densitat de l'aire disminueixen amb l'altitud seguint una funció logarítmica, ja que l'aire tendeix a ser més dens prop de la superfície de la Terra. La radiació solar que arriba sobre una superfície és més important a la muntanya que a la plana a la mateixa latitud, perquè hi ha menys absorció: cap als 3.000 m, a les latituds mitjanes, aquesta radiació és equivalent a la que arriba a un lloc baix i pla de l'equador de la Terra.